Les combattents
El somni dels nostres pares als anys ’60-’90: que els fills visquin millor i que siguin més feliços que ells. Però això ja no es compleix. S’ha trencat d’una manera subtil, lenta, però eficaç. No ens n’hem adonat però hi hem col·laborat tots, d’una manera o altra, en aquesta destrucció. Parlo de la nostra generació, la generació que encara podia fer realitat aquest somni.
Ara què? Quin futur els espera als nostres fills? Estudiar, formar-se, carreres, màsters etc. ja no són cap garantia per poder-se guanyar la vida treballant dignament. I ara què? De què serveixen els nostres consells que es basen en experiències desfasades del passat?
Uns filòsofs contemporanis parlen de
modernitat líquida, alguns ja de gasosos per la volatilitat que presenten.
Ara què? Desesperar-se? Preparar-se in extremis per sobreviure? Deixar-se portar?
La pel·lícula
“Les combattents” dona una
visió sorprenent del tema. Metàfora subtil, humana, una radiografia d’aquesta realitat nebulosa i de les maneres d’afrontar-la. Molt recomanable per pares i els mateixos joves per reflexionar: On estic jo?
“El bosc s’ha de cremar de tant en tant per poder brotar de nou” (metàfora utilitzada en la pel·lícula), l’experiència eterna del països mediterranis. Personalment crec fermament que sempre hi ha un futur. Però ara el bosc s’està cremant i això ho hem de tenir en compte per ser capaços de fer front a aquesta dura realitat. Als nostres fills no els servirà fer milers de carreres, el que els servirà és adaptar-s’hi i avançar amb esperança, paciència i valentia sense falses expectatives. Observo que, tot i les circumstàncies, molts ho aconsegueixen d’una manera extraordinària.
