Author: stephan

La desigualtat assassina a la democracia

La pediatria és la medicina que connecta amb el futur. Els nens són el futur. Les nostres decisions d'avui condicionen aquest futur. Crec que la meva generació, m’incloc plenament, hem viscut i estem vivint molt bé, a càrrec de les noves generacions. Si seguim així, pensant només en nosaltres, els deixarem un panorama bastant incert.

Fins i tot economistes de prestigi com l’Anton Costas (Catedratic UB i expresident cercle economia) comenta literalment: La desigualtat assassina a la democràcia. Crea populismes polítics que s’enfronten entre ells i tornem a les divisions i les lluites estèrils del passat. I cada vegada hi ha més nens en pobresa. Sembla que no ens importi. Hem perdut l’empatia? Pobresa significa malaltia, significa marginació, significa una vida sense sortida. L’ascensor social està trencat. Les perspectives s'estan perdent. Cap societat pot avançar així. Ni els rics ni els pobres. Ni els empresaris ni els treballadors,

Necessitem urgentment un nou contracte social. us recomano llegir a l’Anton Costas: El final del desconcierto. No va de dretes ni d'esquerres, va d'empatia i de futur. Com diu ell, sí, necessitem un populisme, però no el polític. Les banderes no es poden menjar. L’heroisme mata als nens. A la segona guerra mundial i totes les guerres bèl·liques i econòmiques posteriors, els grans perdedors eren els nens i les dones. Fa falta populisme econòmic que combateixi la desigualtat. Un nou contracte social.

 

La Quarantena, un dret.

Encara en moltes cultures del món les mares, després de donar llum, gaudeixen del dret  d’un període excepcional i definit: la Quarantena. En la Quarantena tot és diferent, no hi han obligacions, no hi ha esforç físic, no hi ha càrregues socials. Nomes un àmbit protegit com una bella illa on es troba la mare amb el seu fill. Altres persones, antigament dones del seu entorn, els hi fan tot. En la Polinèsia estaven en una casa apartada de la resta del poble on els hi donaven tot el que necessitaven. En algunes famílies en països sud-americans o en el Marroc aquesta tradició segueix viva Aquestes cultures “primitives” tenien ben clar que un embaràs i un part és un canvi massa important a nivell físic, hormonal, immunològic i psíquic com per no protegir les dones amb els seus nadons. Observo com ara amb la tendència del “part natural” (concepte bonic però de vegades una mica enganyós), es dóna una expectativa enorme al part. Natural és com si no passés res. Després, la dona occidental “superwoman”, com que ha passat de manera “natural”, creu que ha de recuperar-se ràpidament, “naturalment”. Noto molta pressió, moltes expectatives, i observem no poques vegades situacions complexes. Tenim 4 mesos de baixa maternal a Catalunya, 1 any a Alemanya, però no donem a les dones després del part un mes de excepcionalitat. I si tornéssim a parlar del part i de l’embaràs com un període límit en la vida de la dona, bonic de vegades però límit? I si els hi tornéssim el dret de viure 40 dies en una bella illa servides per tots i sense responsabilitats, excepte la de cuidar-se? Com a pediatre he de dir que els nadons normalment no em preocupen, sobreviuen sense gaires problemes. Em preocupen les mares. Elles sí que necessiten una atenció excepcional, totes! No ho banalitzem.

Sistema sanitari en perill

Crec que hem de   parar molta atenció al que està passant en silenci per sota del gran soroll dels nostres temps.  El nostre sistema sanitari públic està en perill. Tiburons de fora però malauradament també dels "nostres" estan molt interessats a fer-ho caure i substituir-ho per un sistema privat per lucrar-se. Aquests sistemes resulten molt més cars, insolidaris i menys eficaços. Només recomano mantenir els ulls ben oberts. A la majoria de nosaltres no ens convenen sistemes com l' americà.