Quan començarem a dir prou?

El 30 minuts del dia 14 de gener del 2018 emès al canal tv3 que portava com a títol “L’Emma vol viure” em va generar una sèrie d’interrogants. No recomanaria veure el documental perquè no afegeix res a lo que el públic general necessita saber sobre l’anorèxia; com prevenir-la i com recolzar i ajudar a una persona afectada. Primera qüestió: Com pot ser que una família permeti la difusió de les imatges de la seva filla en estat tan greu? No queda intimitat per a res? I tot plegat sabent que justament una part de la clínica de l’anorèxia té a veure amb uns trets histriònics d’exteriorització de la pròpia imatge. Ha de ser públic? L’argument que donen es que la Emma ho vol: I si just això fa part de la mateixa malaltia? Segona qüestió: Periodisme sense límit. La morbositat ven. Reality Show quan ja no sabem fer bona ficció? Les cadenes televisives estan plenes de gent despullant la seva ment i cossos. Això es desitjable? El meu fill de 19 anys deia, com es pot emetre això? Té més seny que els programadors de TV3? Tercera qüestió: El centre a Portugal, quin rol juga? No era una cura d’una anorèctica, i ho venien com a tal. Això era un acompanyament pal·liatiu des del primer dia. Honest hagués sigut comentar que de vegades la intervenció es purament d’acompanyament i lògicament negar la presa d’imatges. Però això no ven... Quarta qüestió: Fa anys que els professionals intentem no difondre imatges de noies afectades d’anorèxia. Igual que amb el suïcidi sabem que altres noies greument afectades per la malaltia les poden veure com a heroïnes. Cinquena qüestió: Què deu sentir una família que té una persona afectada d’anorèxia al veure aquest programa? No deu pensar que la seva filla acabarà igual? Això permet treballar a la família amb menys ansietat sobre el tema i facilitar la recuperació de la pacient? Quan començarem a dir prou? Mai? Cada vegada mes anestesiats?