Moments de canvis: Preparació dels nostres fills
Arrel d' un article publicat a la plataforma digital de Sindicat de Pares (Sindicato de Padres) se'm van ocòrrer les següentes reflexions: Estem en un moment ple d'incerteses. El futur sembla més difícil de preveure que abans. Alguns suposen que el nostre model de societat actual està arribant als seus límits.
Els sabis d'economia, de filosofia i altres ciències socials semblen igual de desorientats que nosaltres. Personalment, no ho visc com un mal moment. Els canvis son inevitables, tot té el seu final però sempre neix alguna cosa nova: la vella història del Fènix. De totes maneres no tinc cap més alternativa vàlida que la de comportar-me com un pare amb dos peus al terra encarant el futur, essent així un punt de suport per els meus fills, tal como toca desde temps inmemorials. La por ens fa tornar cecs; tan sols una visió clara i un cap fred ens ajudarien per veure camins enmig de la boira.
Com es pot preparar els fills amb l'experiència personal d'abans caducada ( en el meu cas, l'Alemanya del anys '70) enmig d'aquests canvis impressionants i vertiginosos actuals, i un futur més desconegut que mai? Ni idea.
És bo deixar-los fer, comprar-los de tot, pobrets, ara una mica de "felicitat", i pel que vindrà "Déu els agafi confessats"?
O comprar-los camps perquè tinguin lloc per cultivar patates?
O emplenar-los dies i nits amb activitats suposadament útils per tal de que puguin competir en un futur, supervisant-ho tot en tot moment com un "pare helicòpter"?
O guiar-los perquè siguin capaços de prendre les seves decisions (quan nosaltres no sabem encara, amb 50 anys, quines són les "nostres decisions")?
O, o, o, o, o.....
Fa pocs dies vaig llegir que la societat occidental fa segles que té una visió apocalíptica de la vida, és a dir, cada generació es crea el seu mite personal sobre la fi imminent del món, cosa que no és tan present en societats com la india o africana (primitives, com diem nosaltres).
Això em tranquil·liza perquè si cada generació anterior va sobreviure tot i la seva "fi del món", nosaltres tampoc ens extingirem.
Us proposo una lectura d'un article sobre en Carl Honore, l'iniciador del moviment "slow". No és que estigui d'acord amb totes les seves tesis però alguna idea de l'article em sembla interessant: Presionamos tanto a huestros hijos que no les dejamos elegir su camino
Stephan Schneider
Gener 2012
